* Nota: aquesta comunicació va acompanyada per la projecció d'un video de 9' realitzat pels alumnes de magisteri de la Universitat de València. Els comentaris són del procés i els resultats dels treballs audiovisuals de l'alumnat de Magisteri.

Resum

Els estudiants universitaris de les titulacions de mestre que s'imparteixen a la Universitat de València (infantil, primària, ed. especial, ed. musical, ed. física i llengua estrangera) disposen d'una matèria optativa de quatre crèdits que els servirà per entendre i valorar amb objectivitat les possibilitats dels mitjans audiovisuals. Un dels exercicis que s'hi proposen consisteix en realitzar una entrevista. Aquesta proposta ajuda els estudiants a familiaritzar-se amb el llenguatge audiovisual.

Entrem en matèria

La matèria "Tècniques audiovisuals i la seua didàctica" s'imparteix des del curs 1996-97 a l'Escola de Magisteri "Ausiàs March" de la Universitat de València. Els professors responsables de la docència, Ricardo Salom i Ricard Huerta, es fan càrrec dels dos grups, un en castellà i l'altre en català respectivament. Si bé els dos primers anys d'implantació de l'optativa (96-97 i 97-98) cada grup tenia 90 alumnes, en aquest darrer curs (98-99), i degut a la forta càrrega pràctica que conté el mòdul, s'ha aconseguit limitar el nombre d'alumnes a 45 per grup.

Les quaranta hores de què disposem per impartir la docència d'una matèria tan complexa resulten insuficients en tots els sentits, ja que en aquest còmput també entra la pràctica que realitzen els alumnes. Durant un periode de temps tan esquifit com el d'un quadrimestre (a raó de tres hores setmanals de classe) haurem d'intentar en primer lloc fer entendre a l'alumnat que la complexitat del llenguatge audiovisual, per tal de poder passar a realitzar una pràctica, i això sense perdre de vista que la component didàctica dels mitjans serà la qüestió de fons tant dels plantejaments teòrics com de la vessant experimental i pràctica.

L'alumnat universitari està molt familiaritzat amb els audiovisuals des de la infància, ja que ha sigut consumidor de productes audiovisuals pràcticament des del moment en què va nàixer. Però aquest fet, lluny de constituir un avantatge per al professor, representa un veritable entrebanc, ja que la capacitat d'anàlisi del llenguatge i del producte audiovisual per part dels alumnes resulta ínfima. També és preocupant el fet que molts dels joves no s'han plantejat mai de realitzar un document audiovisual, per motius evidents: desconeixen els mecanismes de producció i els resulta complicat accedir. Aquestes dificultats desanimen els joves i els impedeixen d'entrar en una dinàmica de realització audiovisual que deuria d'ésser més habitual en aquestes edats.

Preliminars

L'alumnat que opta pel mòdul "Tècniques audiovisuals i la seua didàctica" (matèria ofertada per l'àrea de Didàctica de l'Expressió Plàstica) és de segona o tercera matrícula, ja que no s'hi pot accedir en primer any. Amb això tenim un mínim avantatge, i és que l'alumnat ha entrat en contacte al llarg del primer curs en unes bases didàctiques des de les quals accedir amb més facilitat als reptes pedagògics que es plantegen des dels mitjans.

Els quaranta-cinc alumnes del grup estan interessats per la matèria, pel fet de tractar-se d'una optativa que han elegit lliurement; i és aquest l'únic avantatge real del qual partim a l'hora de plantejar el disseny curricular del mòdul. Aquest alumnat intueix les possibilitats que ofereix l'audiovisual, però mai no ha tingut contacte directe amb un estudi o ha participat d'alguna manera en la producció d'un video. De fet, només tres dels alumnes havien tingut una matèria de tècniques audiovisuals al batxillerat.

Les primeres classes serveixen per anar introduint els alumnes en un llenguatge que té unes característiques pròpies i particulars. És evident que l'experiència com a espectadors (bàsicament de televisió) ens pot ajudar en molts aspectes. Però ja que el cinema ens ofereix exemples importants que podem analitzar de manera més ordenada, al llarg de les quaranta hores escasses de docència ens centrarem en el text fílmic per tal d'introduir l'alumnat en el llenguatge de les imatges en moviment.

Això no és Hollywood

A classe s'estimula l'alumnat per anar al cinema. Tot i que el visionat de pel.lícules tant al vídeo com a la televisió té alguns avantatges (que els alumnes són capaços de defendre aferrissadament), optem per potenciar la sala de cinema, ja que el ritual que s'estableix en la sessió de cinema possibilita un model d'anàlisi amb més atractius. Aquest any s'han recomanat algunes pel.lícules, bé als circuits comercials habituals, bé a les sales més minoritàries o de versions originals. Val a dir que alguns alumnes mai no havien anat a una sala de V.O.

El film sobre el que més s'ha treballat ha estat "Celebrity" de Woody Allen. Això ens permetia comentar a classe qüestions tan bàsiques com el sentit de la narració, la posició de la càmera, els plans més habituals del director, el recurs del blanc i negre, la il.luminació, els diàlegs,… També hi havia la possibilitat de veure la pel.lícula en versió original, i alguns alumnes van optar per anar-hi directament. Una gran majoria van opinar favorablement per la tria de pel.lícules recomanades. Al seu quadern anotaven les seues crítiques personals de les pel.lícules vistes, i a classe es comentaven algunes de les que s'havien considerat bones.

Temes estrella

Per tal d'introduir aspectes importants de la cultura de la imatge tot intentant una relació amb l'alumnat de magisteri, hem optat per estudiar detingudament dues pel.lícules. La primera tracta de la professió de l'ensenyant, i de les dificultats amb les quals poden topar-se els mestres davant de determinats règims polítics totalitaris. Es tracta del film "This Land Is Mine" ("Aquesta terra és meua"), una pel.lícula de Jean Renoir de l'any 1943. El film de Renoir, en blanc i negre, és tot un alegat de les virtuts dels educadors. La ficció està ambientada en el difícil moment de l'ocupació alemanya de França durant la Segona Gran Guerra. El magistral paper interpretat per Charles Laughton, i la implicació de la trama en temes tan universals com l'educació i la llibertat, converteixen aquest clàssic en un document que no perd vigència. Justament aquest curs es celebraven els 20 anys de democràcia als ajuntaments, i la pel.lícula ens va servir com a recurs didàctic per celebrar-ho.

L'altre film en el qual ens basem per exposar a classe el llenguatge audiovisual és la pel.lícula de Chris Noonan "Babe. El porquet valent", una producció australiana del 1996. La vinculació del conte amb la infància és evident, ja que es tracta d'una narració interpretada pels animals d'una granja. L'escenografia, la retòrica utilitzada, les funcions narratives dels animals, els moviments de càmera, els efectes digitalitzats,… Són aspectes que complementen i contrasten amb la producció de Jean Renoir.

A més d'explicar el llenguatge fílmic per tan d'anar entrant en el coneixement i l'ús dels audiovisuals, també s'analitza a classe el llenguatge publicitari televisiu. Alguns anuncis serveixen de ressort per a l'estudi. La condició postmoderna de la televisió és disseccionada a partir d'un programa emès al canal 33 titulat "Spotv", un magazine amb estructura de revista amb seccions dedicades integrament als spots publicitaris televisius. Aquest material és valorat de manera positiva per l'alumnat, ja que els anuncis que hi apareixen són sobradament coneguts pels estudiants, i aquesta situació provoca un alt grau de participació a classe.

Aquests no són els estudis de la "Metro"

Una vegada s'ha exposat a classe la part teòrica més bàsica, passem a conéixer les possibilitats del material de gravació, muntatge i edició del qual ens servirem en la pràctica. L'exercici consisteix en entrevistar un professional de l'educació: un mestre. Tots els membres del grup arribem a un consens: cada equip entrevistarà un mestre i una mestra. Les dues entrevistes no duraran en conjunt més de 10 minuts.

L'alumnat s'organitza en equips de 6 persones. Cada equip adoptarà el nom d'un director de cinema. És així com ens trobem amb els equips Almodóvar, Hitchcock, Wyler, Tarantino, Allen, Buñuel, etc. És així, amb detalls que semblen insignificants, com anem esforçant-nos a crear una cultura cinematogràfica entre l'alumnat, ja que si els interessos inicials es centren en "contar la pel.lícula" o "conéixer els actors", a poc a poc augmenta la curiositat, i s'evoluciona cap a l'interés pels directors, productors, fotògrafs, compositors, etc.

Cada equip comptarà almenys amb un director, un càmera, un tècnic de so, un productor, un muntador i un guionista. Aquestes són les funcions bàsiques, i cada alumne triarà el paper adequat al seu tarannà. Això no suposa que la càmera només serà manipulada per la persona encarregada, però si que tindrà la responsabilitat de tindre enregistrat tot el material necessari a l'hora de muntar. La idea de treball coordinat en equip per realitzar qualsevol producció audiovisual és assumida en la pràctica quan es reparteixen les funcions i cadascú es fa responsable del seu apartat.

El guió de l'entrevista és elaborat per cada equip a partir d'un qüestionari genèric (preguntes a un mestre o una mestra) que va definint-se cap a les característiques específiques dels entrevistats. A més del guió escrit també es prepara un "story board" molt elemental, però necessari per tal de preveure les possibillitats de plànols i enquadraments de les imatges a l'hora del rodatge. El guió tècnic es postposa al moment del minutatge del material enregistrat.

Llums, càmera -digital-, acció!

Les sessions de preparació, anteriors al rodatge, es complementen amb les classes d'introducció a la càmera i als equips de muntatge de què disposem. A l'Escola Universitària de Magisteri "Ausiàs March" tenim un Aula d'Audiovisuals que dóna servei a tot el Centre, però és la nostra matèria la que més ús docent en fa. També el professorat de "Noves tecnologies aplicades a l'educació" utilitza aquestes instal.lacions, sense incidir en una qüestió que nosaltres considerem fonamental: la de les propietats particulars del llenguatge audiovisual.

I ja que aquestes jornades estan referides a l'era digital, em permetré d'estendre'm un poc sobre l'element articulador de les pràctiques que ara estem explicant. Es tracta de la càmera que fan servir els alumnes de "Tècniques audiovisuals i la seua didàctica" per tal de gravar les imatges de les quals es serviran per muntar el seu document didàctic "Entrevista a dos mestres". L'alumnat disposa d'una càmera digital semiprofessional per tal d'enregistrar les imatges. Aquesta càmera és senzilla d'utilitzar, amb un conjunt de funcions un poc més sofisticades que les de la càmera domèstica a la qual alguns dels alumnes ja estan habituats. La gran novetat per a ells consistia en fer ús, per primera vegada, del format digital.

Encara que pot semblar anecdòtic, hauré de referir-me a les explicacions llargues i minucioses respecte al tema dels diferents suports, ja que és un tema en el qual l'alumnat va demostrar un màxim interés. Si bé les cintes i els magnetoscopis convencionals d'ús domèstic estan unificats en un sol format (el sistema VHS), també és cert que en el món professional o semiprofessional hem patit durant anys un ball de sigles més aviat desconcertant. Aquesta diversitat de sistemes ha provocat situacions com la de disposar, en l'actualitat, a l'aula d'audiovisuals del centre, d'una càmera i magnetoscopi U-matic, un equip Beta, una càmera Hi8, i finalment tot un equip de muntatge basat en tres magnetoscopis en sistema S-VHS. Aquesta teranyina de sigles resulta molt entretinguda per als alumnes. I si es conserva en ús és degut a la necessitat de convertir les cintes d'un sistema a l'altre, per tal de poder treballar.

Tots els entrebancs que han generat fins ara els diversos sistemes analògics passaran a ser substituïts per la cinta, la càmera i l'ordinador digital. Des d'aquest nou panorama podrem optar a la unificació de criteris, i és en aquesta línia que va la inversió de la nostra Universitat, ja que el Taller d'Audiovisuals (espai utilitzat bàsicament pels estudiants de Comunicació Audiovisual) disposa des de fa tres anys de les millors instal.lacions i equips per al muntatge no lineal. També a l'Aula d'Audiovisuals de l'Escola de Magisteri disposem des d'aquest any d'un ordinador amb els programes necessaris per a muntatge no lineal, preparats per treballar amb els magnetoscopis del sistema S-VHS. Amb aquests formats els futurs mestres ja poden familiaritzar-se amb l'entorn digital, un àmbit que hauran d'explotar per tal d'actualitzar i plotenciar la investigació educativa i la investigació en acció.

El procés de gravació s'havia d'organitzar per equips, ja que només disposàvem d'una càmera digital. Una vegada superada la tria dels mestres als quals s'havia d'entrevistar (un veritable exercici de "casting"), es passava a seleccionar els exteriors i els interiors més adequats com a escenaris, tant per al moment de l'entrevista com per comptar amb planols de recurs per insertar posteriorment. És a partir de l'ús de la càmera digital que l'alumnat comença a conèixer els avantatges del sistema (el mínim pes de l'aparell, la qualitat de la imatge enregistrada, la possibilitat de digitalitzar efectes en el moment de la gravació, la conservació perfecta del material gravat,…), i també pren consciència del contrast entre els sistemes analògics i el sistema digital.

En el procés de muntatge i edició passàvem les imatges i el so de la cinta digital al sistema S-VHS per tal de poder treballar amb una taula d'edició, una taula d'efectes, una retoladora de títols, i un sintetitzador de so amb 16 bandes (del qual s'utilitzen bàsicament les entrades de cinta audio i CD). En aquesta part del treball, que sol ser llarga i intensa degut als problemes tècnics que sorgeixen, l'assessorament del professor és constant. I si durant l'etapa de la gravació l'alumnat havia superat l'esquema domèstic d'utilització de la càmera de video (preparant els plànols, fent servir el trípode, acurant aspectes com la il.luminació o el so direccional), en aquest moment del muntatge l'alumne entra de ple a conèixer els secrets del llenguatge audiovisual, uns "secrets" dels quals no havia sigut conscient fins ara, tot i que com a espectador portava milers d'hores davant de la pantalla del televisor.

Entre les dificultats més grans que s'han trobat els alumnes podem destacar l'adequació de la música al ritme visual aconseguit amb les imatges, així com la solució de continuitat entre els diferents plans. En qualsevol cas, aquestes dificultats només tenen una raó de ser: la manca de temps per desenvolupar allò exposat a classe.

Una vegada els treballs realitzats, es va preparar a l'aula una sessió per presentar-los al públic. El públic era el mateix alumnat de la classe, però resultava de gran interés didàctic poder veure els resultats dels treballs presentats pels companys. La "gala" de presentació va ser tot un èxit, i les estrenes van estar seguides de llargs aplaudiments per part del respetable. La comprensió del públic estava reforçada, ja que tots els espectadors de la sala (els propis alumnes que formaven els diferents equips) havien pogut comprovar personalment la dificultat de realitzar un document audiovisual per primera vegada.

The End

Aquesta experiència a les aules de l'Escola de Magisteri té un significat multiplicador, ja que els mestres en formació, els futurs mestres, comencen a familiaritzar-se amb els processos tecnològics. De fet, una de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) amb més pes específic continua essent la del missatge audiovisual. Aquest primer contacte dels mestres amb la càmera digital i amb la taula d'edició els ha ajudat a superar una tendència a la inseguretat que precedeix tot allò relacionat amb les noves tecnologies. I si el resultat dels videos realitzats demostra el tarannà creatiu d'aquests mestres en formació, sens dubte haurem de pensar que aquesta generació serà la primera en introduir a les escoles un nou sentit per a les noves tecnologies.

Bibliografia

AUMONT, Jacques
(1997) El ojo interminable. Cine y pintura. Paidós. Barcelona.

BOURDIEU, Pierre
(1997) Sobre la televisió. Edicions 62. Barcelona.

COROMINAS, Agustí
(1994) La comunicación audiovisual y su integración en el curriculum. Graó Editorial. ICE Universitat de Barcelona.

FERRÉS, Joan
(1992) Vídeo y educación. Paidós. Barcelona.

HUERTA, Ricard
(1995) Art i educació. València. Servei de Publicacions. Universitat de València.

HUERTA, Ricard
(1998) Els murals d'Ausiàs. Actes de la X Trobada de Plàstica "Art i Educació" (Setembre 97)
I.C.E. de la Universitat de Barcelona

HUERTA, Ricard
(1999) Imágenes que nos suenan. Aprender a conocer los sonidos del cine y la televisión. En "Eufonía" Revista de Didáctica de la Música. Nº 16.

ZUNZUNEGUI, Santos
(1998) La mirada cercana. Microanálisis fílmico. Paidós. Barcelona.