Per tal que les meves reflexions estiguin justificades, i fins i tot siguin més entenedores, cal que faci una descripció ràpida del que jo penso que serà la societat dels principis del segle vinent - aquesta que en diem, perquè queda molt maco, la "societat digital" però que jo prefereixo anomenar la "societat del coneixement". Com que no tinc l'espai per a una exposició detallada, que per altra banda he fet ja en altres ocasions, em limitaré a identificar algunes tendències que, a partir de fenòmens ja presents ara, crec que s'amplificaran els propers anys, i a descriure algunes de les principals conseqüències que se'n derivaran.

Tres tendències profundes.

1. La primera de caire econòmic. Els costos marginals de produir els elements materials necessaris per processar informació, per emmagatzemar-la o per difondre-la s'han fet negatius i en conseqüència els costos unitaris tendeixen ràpidament a zero. Els costos per unitat de capacitat, no necessàriament els preus, de tots aquest elements es poden considerar gairebé nuls. El progrés accelerat en el món de la microelectrònica o de la fibra òptica o dels satèl·lits significa en termes pràctics que les capacitats a la nostra disposició ( en termes de milions de bits de memòria, o de milions d'instruccions per segon o de nombre de canals per satèl·lit ...) són molt superiors a les nostres necessitats i per tant es poden considerar il·limitats.

Han estat superades les limitacions de volum, de temps o de distància. Avui dia som capaços de processar quantitats impressionants d'informació, d'emmagatzemar-les en un espai ridícul i de enviar-les instantàniament a qualsevol punt de la terra o de l'espai proper. I fer tot això amb un cost despreciable.

2. La segona, profundament revolucionaria, és de caràcter tecnològic. És la digitalització. La utilització del codi digital com a sistema per emmagatzemar o transmetre tot tipus de informació, siguin textos escrits, paraules, música, números o imatges comporta una revolució en l'organització de totes les activitats relacionades amb la difusió de la informació i el coneixement.

El codi digital que en essència consisteix que en comptes de emmagatzemar o transmetre un fenomen, es guarda o es transmet la mesura numèrica del fenomen, ha convertit tot tipus d'informació en informació numèrica i això té unes conseqüències a llarg termini impressionants.

Al llarg de la història, cada tipus d'informació ha tingut el seu propi codi de transmissió (alfabets, ondes sonores, etc...) i ha creat les seves pròpies tecnologies (la impremta, la radio, la fotografia...) absolutament diferents unes de les altres. Han nascut sistemes aparells, xarxes i indústries especialitzades. Ara la convergència de codis suposa la convergència de tecnologies i per tant la fusió de xarxes i la concentració d'empreses que fins ara estaven dedicades a activitats aparentment molt allunyades unes de les altres.

Molt aviat no existiran "telèfons" ni "televisors" ni "ordinadors", sinó un aparell nou que serà una barreja de tots ells. Ben aviat la màquina de retratar serà un perifèric de l'ordinador, i no haurem de rebre a casa el telèfon o la televisió per cables diferents.... El que és més important, no existiran empreses especialitzades (editores de diaris, canals de TV, operadors telefònics, productors de pel·lícules) sinó un nou tipus d'empresa "multi-media" que farà una mica de tot.

3. La darrera és típicament política. El procés de liberalització del sector de les telecomunicacions i d'altres activitats properes, especialment la Televisió.

El naixement de la telefonia i més tard de la TV es va fer a tot Europa sota l'esquema del servei públic: cobertura universal, monopoli, empresa pública... Les evidents avantatges econòmiques i sobre tot socials d'aquest sistema, poc a poc varen anar sent superades per els inconvenients que representava al manca de competència que afectava tant els costos com la qualitat. Es va iniciar un procés de liberalització, de desaparició dels monopolis que està ara en plena efervescència. Aquest procés ha anat en paral·lel, encara que no era del tot necessari, amb la privatització de les empreses operadores.

La combinació de liberalització i privatització suposa passar d'un model basat en el servei públic a un model basat en el mercat. No solament s'ha introduït la competència i la llibertat d'activitat sinó que s'han mercantilitzat tots els serveis i els seus continguts. Això suposa, cal no oblidar-ho, la mercantilització de tota informació. No és aquest el moment de fer una reflexió, d'altra banda imprescindible, sobre els límits raonables d'aquesta tendència, però no puc passar per sobre sense fer un toc d'atenció.

Algunes conseqüències previsibles.

Aquests tres fenòmens que he descrit, importants cada un d'ells, però sobre tot coincidents en el temps configuren un futur diferent. Si, a més, els ajuntem amb altres que no he explicat (globalització, consciència dels límits, etc.), provoquen un canvi radical. No és retòric parlar d'un canvi de societat. El procés que estem vivint és sens dubte la transició de la societat industrial fragmentada a la societat del coneixement globalitzada.

Em limitaré ara a senyalar aquells aspectes del canvi que crec que tenen més a veure amb el context d'aquesta exposició, és a dir amb el món de l'ensenyament.

1. La primera conseqüència és la sobreabundància d'informació. Les facilitats tecnològiques i la evolució dels costos farà que la quantitat d'informació al nostre abast es multipliqui d'una manera constant i aparentment sense límit. El principal problema per al ciutadà no serà la manca de informació sinó l'excés, i la dificultat de moure's sense perdre's en aquest món. Serà una habilitat imprescindible saber seleccionar, filtrar, ordenar, valorar i assimilar la informació per tal de poder-la convertir en coneixement útil.

2. La combinació de llibertat de mercat, reducció de costos i convergència tecnològica, provocarà una extraordinària concentració d'empreses en el món relacionat amb la informació. Les fusions o aliances a las que estem assistint darrerament són els primers passos d'aquest fenomen, com ho són també les aferrissades batalles per prendre posicions en el nou món digital... Desapareixeran les "companyies telefòniques", les "cadenes de TV", les "editorials de premsa", i veurem néixer les "empreses multimèdia", les "autopistes de la informació", els "proveïdors de coneixements" i altres figures similars.

Aquesta concentració platejarà problemes seriosos a l'augmentar enormement el poder econòmic i la influència dels nous grans grups mediàtics. L'estructura territorial de les xarxes d'informació, la titularitat pública o privada dels serveis i les condicions econòmiques o jurídiques d'accés a les xarxes privatitzades configuraran un nou esquema de marginalització de parts importants de la societat en funció de la seva situació geogràfica, de la seva capacitat econòmica, i potser el més difícil de resoldre, del seu nivell cultural

3. La gran abundància d'informació i la reducció del cost de fer-la disponible comportarà que poc a poc es vagi convertint en l'element clau en el procés de producció, substituint cada vegada més els altres factors clàssics de producció (materials, energia, mà d'obra,...). La situació relativa de costos entre el treball i la informació (podeu dir-ne "coneixements", podeu dir-ne "tecnologia", tant si val) fa que cada vegada el procés de producció necessiti més tecnologia, més "saber fer" i menys mà d'obra.

La descripció del fenomen com a substitució de treball per tecnologia no és però una descripció correcte, ja que els coneixements també els aporten persones i per tant el que passa és la substitució d'un tipus de treball per un altre tipus de treball, de treball no qualificat per treball qualificat, treball que aporti al procés coneixements, informació i creativitat. La no existència de tal tipus de oferta de treball, i encara més, la inadequació entre el que les persones saben o saben fer i el que la societat necessita, és sovint la causa de la manca de dinàmica econòmica i explica la persistència de part de l'atur.

4. La facilitat en la distribució de la informació, provoca una constant acceleració en la circulació dels coneixements que finalment suposa una acceleració del canvi social. La renovació dels coneixements ha estat al llarg de la història el motor del progrés social, i la preparació de les persones per adquirir aquests coneixements un dels elements clau en el funcionament de la societat. Les societats que han tingut uns sistemes d'educació i de formació més dinàmics i de més qualitat han estat les societats amb major nivell de benestar i alhora més progressives.

La incorporació de coneixements és la font de progrés d'una societat. Les societats industrials han resolt el problema de la renovació dels coneixements a través del sistema educatiu, mercès a un cert sincronisme entre el cicle de renovació de coneixements i el cicle biològic, que feia que el mecanisme normal de naixements, incorporació al treball i jubilació produís la renovació necessària. A partir de la acceleració que he esmentat, els cicles de renovació radical de coneixements es produeixen en un període molt inferior a la vida de les persones, i per tant ja no és possible renovar els coneixements canviant les persones, sinó que cal canviar els coneixements de les mateixes persones.

Suggeriments.

Permeteu-me que dediqui el temps que em queda a proposar alguns suggeriments al voltant del món de l'educació. Suggeriments que son fets per una persona que no és professional d'aquest món i que per tant és més capaç de fer palès algunes disfuncions del sistema que no pas de proposar solucions tècnicament arrodonides. Però tinc la impressió que en alguns punts la inadaptació és tant gran que abans de parlar de solucions tècniques cal prendre consciència de la radicalitat del canvi necessari. No és pas un problema d'utilitzar noves tecnologies a l'escola, cal preguntar-se si segueix servint l'escola.

1. Per començar crec que cal resituar el sistema educatiu en la seva funció social. No pot seguir sent el subsistema social encarregat de formar i educar nens i nenes, adolescents, i joves. La relació de les persones amb el sistema educatiu, en un sentit molt ampli, ha de durar tota la vida. Perquè la necessitat de completar, revisar o canviar totalment els coneixements durarà tota la vida. I no es tractarà només d'un petit "reciclatge" o de una certa "posta al dia", sinó de una veritable reeducació. Els nostres actuals sistemes no ha estat dissenyats per això i cal per tant repensar-los. No entro ara, encara que ho comentaré de seguida, en si s'han de crear institucions noves, si s'han de canviar les funcions de les existents, o si s'han d'aprofitar altres institucions que fins ara no tenien la funció educativa. El que vull dir és que fa angunia sentir debats plens de passió sobre els continguts dels plans d'estudis i veure com es deixa de banda, suposo que per desconeixement, el debat fonamental. Si hem de considerar que l'educació és una activitat humana que ha de tenir lloc no tan sols en les primeres etapes de la vida sinó al llarg de tota ella, si una continuada revisió del coneixements serà -és ja - una necessitat per a les persones i per a les organitzacions, cal repensar la naturalesa del sistema educatiu. Cal establir les institucions que poden responsabilitzar-se de la tasca d'aprenentatge al llarg de la vida i cal, entre altres coses, establir el sistema de finançament d'aquesta activitat.

¿El procés de formació al llarg de tota la vida és una activitat que cal organitzar socialment, o una vegada més, cal deixar que siguin les forces del mercat les qui la solucionin ?

2. Si la relació entre la persona i la formació passa de ser una relació molt concentrada en una primera etapa de la vida - a vegades, exclusivament centrada en aquesta etapa - per tenir un caràcter permanent de millora i canvi, cal que els continguts de l'ensenyament inicial siguin fonamentalment diferents del que són ara. Traspassar continguts informatius és cada vegada menys important; per molt que ho intentem mai no podrem passar tot el que es necessita per viure. En canvi ho és cada vegada més inculcar habilitats i motivacions per adquirir coneixements, i la llibertat d'esperit per poder canviar-los sense trauma. L'important és formar persones preparades per poder aprendre contínuament. Però tant important com tenir la capacitat d'aprendre és l'actitud de desaprendre, és a dir l'acceptació de la caducitat dels propis coneixements y la acceptació del canvi necessari.

Una part important dels continguts de l'ensenyament inicial han d'estar relacionades amb la creació d'aquesta actitud de renovació. Però una part encara més gran ha de ser l'aprenentatge de tècniques que permetin l'aprenentatge continuat, entre les que tenen un paper molt rellevant les relacionades amb la utilització de mitjans d'accés a la informació i a la cultura. Abans això volia dir saber llegir. Ara vol dir també saber utilitzar els aparells, els serveis, les xarxes o els sistemes nous que ens permeten accedir als coneixements.

3. Es plantegen problemes seriosos en la relació entre titulacions i exercici professional. He pensat moltes vegades que caldria revisar la excessiva dependència de les titulacions universitàries en l'exercici professional. Però anant més lluny, he pensat i repetit molt cops que els títols, els certificats, haurien de ser com els yogourts, és a dir amb data de caducitat.

L'exercici d'una professió, en els casos en els que hagi d'estar regulat, no pot estar basat exclusivament en una demostració de coneixements o capacitats en un moment donat i vàlida per a sempre. Cal avançar en un doble sentit. En primer lloc, l'acreditació de coneixements o capacitats no pot estar només basada en les titulacions escolars o acadèmiques, ja que tots sabem fins a quin punt moltes habilitats s'adquireixen fora d'aquests àmbits regulats I en segon lloc, cal establir un sistema periòdic de renovació d'aquestes acreditacions.

4. Cal lluitar contra l'analfabetisme científico-tecnològic. Aquest analfabetisme té un doble vessant: té un aspecte purament instrumental, d'habilitat en la utilització de noves eines; però també en té un més profund de coneixements sobre la realitat del món.

La vida en la nostra societat demana uns coneixements i unes habilitats que no són les mateixes que ara fa cent anys. I hi ha encara la tendència a considerar que aquestes habilitats son només per a uns quants, per aquells que han seguit un currículum "de ciències". És tant greu que un enginyer no sàpiga apreciar una obra de Bach o la trompeta de Miles Davis, com que un advocat no sàpiga què és el codi genètic o no pugui explicar els elements essencials del funcionament d'un ordinador. I seguim entrebancats en considerar Verdi com a part de la nostra cultura, però no les evidencies científiques sobre el canvi climàtic.

Per molt que es simplifiqui en el futur el maneig de les màquines, aquest analfabetisme serà una de les fonts més clares de marginació. La renuncia a aquests coneixements pràctics té a la llarga un caràcter d'autoexclusió. L'adquisició d'un mínim de coneixements i la familiarització amb algunes tècniques senzilles, han de ser assegurades per l'escola, com un element essencial d'igualtat. La no adquisició d'aquest hàbits serà en el futur un element que marcarà el nivell de socialització com ho varen marcar el llegir i escriure.

S'ha insistit molt en la familiarització dels nois i noies amb la tecnologia, però sovint sembla que això sigui només posar ordinadors a les aules i, darrerament, connectar-los a Internet. El canvi tecnològic és molt més que això. Seguim preparant als joves per a la transmissió escrita de la cultura. Llegeixen llibres, analitzen llibres, critiquen llibres i fins i tot aprenen a escriure´ls. Però una part importantíssima de la seva futura cultura no la rebran per via escrita sinó audio-visual. ¿Qui els ha ensenyat a analitzar, criticar, i fins i tot composar el llenguatge audio-visual? Aquesta manca de capacitat critica davant d'aquest mitjà, els deixa desvalguts en front del seu impacte i els converteix en subjectes passius de la transmissió. Una mica menys de Descartes i un xic més de John Ford potser no estaria malament...

5. La darrera preocupació no està centrada en els continguts sinó en els mètodes. Tinc la sensació de que en un món on tot ha canviat i està canviant de manera impressionant, l'ensenyament és un reducte aïllat on les coses es fan més o menys com sempre. Penseu quines diferències hi ha entre una "classe" d'ara i una de fa cinquanta anys, o tres-cents anys! Els alumnes van vestits informalment i el professor potser fa servir un micròfon i, fins i tot, un projector de diapositives en comptes d'escriure a la "pizarra", però poques coses més...

Cal no oblidar que l'objectiu de l'ensenyament no és ensenyar sinó aprendre. I que actualment hi ha eines que poden fer l'aprenentatge més fàcil, menys costós, més adequat a les necessitats de cada persona, menys subjecte a les rigideses de l'espai i del temps. Però que, per tal que això sigui possible, calen les eines però sobre tot cal modificar la manera d'ensenyar. Perquè ha de quedar clar que la funció d'ensenyar seguirà sent imprescindible, però potser no la de "donar classe".

La utilització de mitjans audio-visuals o informàtics per a l'aprenentatge, la superació de la barrera de la coincidència física entre aprenent i ensenyant o altres temes similars demanen una revisió a fons dels papers i dels mètodes que fa segles i segles han estat presents en la pràctica educativa.

Sé que, precisament per aquesta llarga tradició, moltes d'aquestes pràctiques són difícils de modificar. A vegades per interessos personals o corporatius i d'altres -encara més difícils- per inèrcies mentals. Però és urgent plantejar-ho i fer-ne un debat.

Si el paper de la educació en la vida social ha de canviar, perquè el que hem d'esperar de la educació és quelcom diferent del que n'exigíem fins ara, són moltes les coses que caldrà renovar, i molt concretament les institucions educatives.

En el futur, ¿qui ha d'ensenyar? ¿Només l'escola, entesa en un sentit ampli? O cal estendre la labor formativa a altres àmbits social i a altres tipus d'organitzacions ...

Cal començar recordant que cada vegada més el procés educatiu no ha d'estar centrat en qui ensenya, sinó construït al voltant de qui aprèn. El cor del tema és el procés d'aprenentatge. A partir de les necessitats d'aprenentatge de l'individu cal que aquest tingui a la seva disposició eines, serveis i institucions que el permetin accedir al coneixement. Les noves possibilitats tècniques fan que cada vegada més les eines i els serveis puguin estar separades de les institucions tant en l'aspecte de l'espai (aprendre a distància), com en el del temps (horaris personalitzats), com en l'organització (autoaprenentatge). Això no vol pas dir que el procés no necessiti una direcció i una orientació, sobre tot en les etapes de infantesa i joventut, però aquesta orientació no s'ha de confondre amb el procés mateix de transmissió de coneixements.

Les institucions educatives.

Si aprendre ha d'ésser una activitat permanent de la persona, caldrà que d'una manera o d'una altre, totes les institucions amb les que tingui contacte al llarg de la vida tinguin també una funció educativa.

Això és del tot evident en el cas de les empreses. Una part creixent dels coneixements especialitzats per un treball els proporciona avui dia la pròpia empresa, que a l'hora d'incorporar persones al seu equip es preocupa molt més que del que ja saben, del que son capaços d'aprendre i de la seva motivació en aquest sentit. Un gruix cada vegada més gran dels coneixements professionals s'adquiriran a través de les empreses que es convertiran també, en part, en institucions educatives. Això genera alguns problemes de costos, ja que una bona part del resultat de l'esforç fet és aprofitat per la pròpia empresa, però una altre part -sobre tot si la persona canvia d'empresa- es transforma en una inversió útil per el conjunt de la societat, incloent els seus competidors. Caldrà un tractament econòmic i fiscal adequat per evitar una desincentivació de les empreses, ja que és imprescindible que totes elles es transformin poc a poc en el que els anglesos en diuen una "learning company".

Les fronteres entre treball, formació i entreteniment van desapareixent. L'increment de temps que utilitzarem aprenent sortirà probablement del temps de treball, del d'entreteniment i també, esperem-ho, del temps de desplaçament. Tot això té conseqüències contractuals que no és ara el moment de examinar.

Aquest fenomen de noves "organitzacions educatives" no està en absolut limitat a les empreses. Totes les institucions col·lectives, públiques o privades adquiriran poc a poc trets que els aproparan al món de la transmissió de coneixements. Per molt que la feina d'aprendre es personalitzi, crec que l'aprenentatge seguirà tenint lloc en un context col·lectiu, és a dir en el sí d'una "comunitat d'aprenentatge", comunitat que pot ser real o virtual, presencial o dispersa, però existent. Per exemple una comunitat local, urbana o rural, concentrada o dispersa, però unida per l'ús intensiu de recursos educatius i culturals que farà possible la interconexió ràpida entre escoles, universitats, biblioteques, museus, serveis especialitzats, empreses i proveïdors d'informació. En l'àmbit local, és necessària una associació d'institucions públiques i de empreses o bé organitzacions privades que facin caure les barreres que avui existeixen per l'accés al coneixement. Les autoritats local tenen una tasca important a fer, no tant en la creació o suport d'institucions educatives - tot i que cada vegada estaran més a prop de l'àmbit local- sinó especialment en el desenvolupament de" "xarxes" organitzatives que posin en comú els recursos i en facin més fàcil l'accés.

He arribat a terme. No sé pas com ha de ser, però no tinc cap dubte que la educació de principis del proper segle hauria de ser radicalment diferent del que és ara i ha estat des de fa molt temps. L'escola, la universitat haurien de ser la punta de llança cap el futur, els qui preparessin la manera de fer de l'esdevenidor.

La paradoxa - trista paradoxa - és que poder ser el ròssec que retardi l'adaptació a aquest futur que en tot cas arribarà i deixarà despenjats els individus i les comunitats que no hi estiguin a punt.

Si no hi fem res, jo seguiré amb la por de que en les nostres escoles, en els nostres instituts, en les nostres universitats - és a dir en la nostra ciutat - estem preparant actualment nois i noies, adolescents i joves per a viure en una societat que, quan ells hi arribin, ja no existirà.

Joan Majó i Cruzate. Barcelona, Setembre del 1999